Archive for category: Bloc

“EL PERIPLE”  PLA DISTRIBUCIÓ 2018

El darrer treball del documentalista i cantant ebrenc Màrius Pons Múria és una reflexió sobre la crisi de l’individu l’actual Europa a la vegada que mostra l’origen del franquisme sociològic a través dels drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans dels exiliats. El director de la La Batalla de la memòria o La filla del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present del poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant les respostes a l’actual crisi moral que assola Europa. (Filmoteca de Catalunya 2018).

“El Periple” La Vella llum d’Europa

l’11 de maig a Alcanar vam realitzar l’estrena a Alcanar, Catalunya Sud, en un acte de cohesió territorial davant l’efemèride dels 80 anys de l’incendi que acabà amb el far de Buda, a les beceroles de “La Batalla de l’Ebre”.

l’Ajuntament de Barcelona “Ciutat Refugi” junt amb el Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors (Agencia Catalana de Cooperació al Desenvolupament) i amb la Filmoteca de Catalanya, són els encarregat d’organitzar l’Estrena a la Catalunya Central, serà el proper 31 de maig.

http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/sessions-especials/lidaritat-i-refugiats

Els Cinemes Girona estrenen el Film el 5 de juny dins el cicle “Mirades Documentals”.

Durant la setmana de les Persones Refugiades, el 9 de Juny estrenem al Cinema de Palafrugell.

El Museu de l’Exili de la Jonquera (MUME) té prevista la presentació pel 15 de juny.

http://www.museuexili.cat/index.php?view=details&id=344&option=com_eventlist&Itemid=195&lang=ca

20 Juny el dia Internacional de les persones refugiades. “El Periple” a l’Aula Magna del Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Presentació organitzada per la la URV Solidaria i la Càtedra de la Unesco.

També es presenta el film al Zumzeig Cinema del barri d’Hostafrancs (BCN) el 19 i 21 de juny.

Durant l’estiu el documental es presenta també al Memorial du camp de Rivesaltes “Ecrans-Mémoires”, així com als Cinemes Lido de Prada de Conflent en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE).

Destaquem l’interès que l’Associació de Recuperació de Memòria Històrica 24-aout-1944 de París ha mostrat pel film (http://www.24-aout-1944.org) Faire connaître et cultiver la mémoire historique de la Libération de Paris en 1944, commencée le 19 juillet 1936 en Espagne), :

“C’est un gros travail et vraiment magnifiquement traité! Il donne à comprendre le monde, ses déchirures et se familiariser avec ces exilés dont le sort est tragique mais qui gardent dignité. Ils sont émouvants et forts à la fois. Ils ressemblent à cette mémoire dont nous sommes issus” valora la Véronique Salou Olivares, portaveu de l’Associació.

També hem entrat en contacte amb el CCCB, l’Institut del Cinema Jean Vigó de Perpinyà, el senyor Federico Mayor Zaragoza, Expresident de la UNESCO també s’ha interssat per la campanya de distribució del film.

D’altra banda hem presentat el film al pocès de selecció del Festival Primed de Marsella, així com al com el Festival de Cinema Espanyol de Toulouse (Cinespaña).

“El Periple” també ha estat presentada al Festival de Cinema de Girona, Festival Internacional de Cine y de Derechos Humanos de Uruguay, IV Festival Internacional de Cinema Documental i Transmedia (Catalunya), Premio Fausto Rossano per il Pieno Diritto Alla Salute (Italia), Festival por los derechos humanos de Bogotà, Lima Independiente Festival Internacional de Cine i Festival de Locarno (Suïsa).

També tenim previst enviar el film al Festival de la Rochel, Festival de cinema de Luchon, Cinema du Reel, Doc en Courts. Escales Documentaires- Festival International du Documentaire de Création, Etats Généraux du film Documentaire, Les Ecrans Documentaires.

A Grècia estem treballant la presentació del documental als camps de refugiats amb la URV Solidaria i l’Agencia Catala de Cooperació al Desenvolupament. També presentem el documental a Kamalata International Documentary Festival, Thessaloniki Documentary Festival, Zakynthos International Environmental Documentary Festival.

També hem rebut bona resposta del CCCB, els cineclubs de Torroella de Montgrí, La Bisbal d’Empordà, Palafrugell, Figueres, Narbona i l’Institut del Cinema Jean Vigó de Perpinyà.

Tràiler

https://vimeo.com/248634080

Sinopsi

Miquel, alt executiu veterà és despatxat de la multinacional on treballa, marxa de voluntari independent als camps de refugiats de Grècia per resituar-se al món. El far de Buda és incendiat poc abans de la Batalla de l’Ebre, la família del torrer és obligada a abandonar-lo, Alfred refà el camí de l’exili del seu pare per descobrir la part més fosca de la seva infantesa. Ammar, cap de compres d’una factoria automobilística de Damasc, fuig de les bombes a la recerca d’una llar segura per la seva família a la Unió Europeu, voldria tornar a casa.

La vida en aïllament, el bloqueig de l’ individu i els Estats a la Mediterrània.

Visionat de “El Periple” per programadors

https://vimeo.com/248731896

Demaneu contrasenya a segulafilmsdoc@gmail.com

Tema

El periple és la “literatura nàutica primitiva” un conjunt d’observacions fetes en un viatge per mar que poden ser útils a futurs navegants. Aquests testimonis geogràfics constitueixen les actuals cartes de navegació que guien a tots els vaixells.

El realitzador/guionista us escriu des de la deriva del cineasta que busca les llums de la costa per dissenyar l’entrellat de coordenades que ens ha de guiar a la resolució d’aquesta història, una reflexió sobre el franquisme sociològic i l’actual crisi de l’individu a la Unió Europea, a través de les víctimes de les guerres i la vulneració dels drets humans dels exiliats.

El far és un edifici públic de caràcter de salvament universal on el torrer té una missió clara, encendre la llum per tot tipus de navegants. A la nit, quan s’apaga la llum d’un far, potser s’alerta d’un naufragi o la imminent arribada d’una guerra.

Els fars no distingeixen uniformes, nacionalitats, races o religions, però a a la vegada són una referència de primer ordre per l’enemic. A la vegada les llums dels fars uneixen el present del poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol, tot buscant respostes a l’actual crisi moral que assola el món.

L’Exili un tret definitori de la nostra contemporaneïtat. Avui milions de persones fugen de les guerres travessant el Mare Nostrum buscant un país d’acollida, un punt d’esperança al fosc horitzó, però els Estats membres de la Unió Europea bloquegen l’entrada dels refugiats, les fronteres del vell Continent estan tancades.

Amb el punt de vista clavat al conflicte sirià, a través de la mirada del refugiats del s.XXI, “El Periple” revisa la memòria més intima de l’exili republicà del 1939 per trobar respostes a la crisi moral més profunda viscuda a Europa des de la II Guerra Mundial.

Amb el Pacte de no-Intervenció, les democràcies europees preferiren Franco i mantenir una política d’apaivagament amb el feixisme i el nazisme. Amb la caiguda del front de l’Ebre, 450.000 republicans surten pels camins de l’exili.

Dels 23 milions de persones residien a Síria, 11 milions han deixat les seves llars des de l’inici de la Guerra Civil, el març de 2011. 5 milions han buscat refugi a l’exterior. La por als atemptats terroristes, el racisme i la ignorància han limitat les polítiques d’asil. A partir de març de 2016, les fronteres de la Unió Europea queden tancades. 65.000 refugiats están atrapats a Grècia.

Aquesta és una història de tres exilis, el present del poble sirià, el passat del republicanisme espanyol i l’interior de l’individu en l’Europa dels bloquejos.

Un quart exili és l’intel·lectual, la persistència de l’autor a expressar la seva mirada superant la paràlisi causada per la regressió democràtica, la lluita interna per trencar les barreres psicològiques de la repressió per tal de tornar a l’expressió pura de la cinematografia independent en els durs moments per els passa la llibertat d’expressió i el setè art a l’Estat espanyol, a la Catalunya Republicana.

Ammar, Alfred, Miquel, l’autor que us escriu han perdut la casa, l’Estat, el far, el confort de la corporació, la llum del cinematògraf de la il·lusió que els feia dormir tranquils totes les nits, foscor a la qual no es volen veure condemnats.

l’Individualisme és una necessitat inevitable, perque cadascú està buscant la seva pròpia identitat personal, pero l’individualisme reduït a l’individu, es transforma en egocentrisme, en oposició a l’altre, és la llei de la jungla, del més fort, el lleó a la jungla, l’origen de la violencia, el feixisme.

La consciència de la ciutadania crea l’Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres ens guia terra endins, mar enllà, som les llums de la fraternitat.

ELS REFUGIATS

Un alt executiu sense poder, un torrer sense far, uns refugiats sense casa, sense Estat.

MIQUEL BADA

“Per mi la llum és el futur, és passar d’un estat actual dolent, a un estat millor, això és la llum”.

Miquel mira el mar des de la planta 22 de l’edifici Mapfre de la Vila Olímpica de Barcelona. La visió sobre la Mediterrània el tranquilitzava durant els moments de més tensió i angoixa, la seva feina el va tenir absorbit durant trenta anys.

“La Mediterrània sempre ha suposat per mi un moment de relax. Estirat a la sorra, al costat del mar, o navegant en un veler, o flotan en la mar. 

Inspirava relajació, tranquilitat, armonía”.

“Un cop vaig realitzar la feina, la meva posició deixava de ser necessaria, era un convit que hem feia l’empresa a dir… “Noi… hem exprimit el que ens pots donar i en aquest moment podem presindir dels teus serveis”.

Miquel entra a peu a un camp de refugiats. Molts nens se li tiren a sobre, el coneixen. Desenes de tendes de campanya blanques llueixen el logotip d’ACNUR. Productes d’higiene i altres articles de primera necessitat són classificats i distribuïts entre els refugiats i això necessita mans i braços que no son aportats per les grans ONG’s.

Miquel, junt amb a resta de voluntaris, s’encarrega de ficar ordre al “Warehouse”, el magatzem on es centralitza tota l’ajuda humanitària. Funciona com un gran supermercat, on una família aïllada de voluntaris han d’organitzar el dia a dia d’una comunitat de 800 refugiats que acudeixen a la reixa del magatzem a demanar ajuda: La sanitat, l’alimentació, l’aigua, la roba, la higiene, l’educació, la relació amb la població local, la gestió del temps d’espera. El refugiats no tenen res a fer, sense bisats no poden accedir a una feina, els nens tenen problemes per ser admesos pel sistema públic d’ensenyament grec.

“La situació a les tendes és molt dolenta. Per què les tendes són molt petites. Si un nen vol anar al WC, ha de caminar 100 o 200 metres sota la pluja, amb el fred. Pensàvem que estaríem aquí 1, 2 o 3 mesos…”.

Els refugiats el que més necessiten és ser escoltats, que algú faci seva la motxilla que carreguen en el periple de la sortida de Siria. El trauma de la guerra, la pèrdua de les arrels, l’esperança de començar una nova vida a Europa.

“Ficat per un moment a la pell d’algú que ha hagut d’abandonar el seu país, la seva familia. Se ‘ls han mort germans, pares, fills. Han atravessat països que no coneixien, amb idiomes que no coneixien. Els han timat les màfies”.

Entre els refugiats a Grècia hi ha molta gent que feia la seva vida, amb la seva feina, familia, casa i vacances a l’estiu i un dia de mal recordar, comença la guerra i han de marxar deixant-ho tot endarrera.

“Ara quan veus el Mediterràni, el que penses és, aquesta cosa tant relaxant, tant calmada, és la tomba de milers de persones que han sortit de una guerra per arribar a aquest continent. I no arriben mai”

Però Miquel, també necessita ser escoltat, també necessita trobar l’escalf de la seva llar, després de trenta anys de donar el seu temps a una multinacional, vol necessita tornar a casa.

“ … una expressió que hem sembla que l’he sentit a la meva dona alguna vegada, diu: “Mira, has estat dintre d’una presó d’or…”.

AMMAR

“Tens la sensació d’esborrar tota la teva vida. No és fàcil.

Estem molt agraïts als països europeus que ens reben, però no és fàcil abandonar el teu país i no sabem si en un futur hi haurà alguna possibilitat de tornar”.

Ammar era cap de compres d’una factoria d’automòbils de Damasc, on disfrutava d’una bona casa, cotxes, segona residència, vacances, podia donar estudis extraescolars als seus fills… Ammar descriu el seu pas de Turquia a Grècia.

“La barca de plàstic està pensada per portar a unes 20 persones. Anàvem 50, com en una llauna de sardines”.

Actualment és el líder siri del camp de refugiats de Filippiada, Grècia. Tothom li demana coses, tothom li demana ajuda, tramitar els documents d’asil, les necessitats bàsiques: el menjar, la roba, els medicaments, l’aigua, l’higiene… sempre parla plural, però mai es refereix només a la seva pròpia família, sinó que parla en nom de la comunitat, però ell també necessita ser ajudat.

Ha presenciat bombardejos de la Otan, dels russos i assassinats col·lectius d’Estat Islàmic. Els fills dels seus cosins van ser detinguts per les forces d’Assat per negar-se a anar a la guerra, van ser empresonats, torturats durant setmanes i finalment assassinats.

“Nosaltres fugim de la guerra, nosaltres no som terroristes” 

Ammar va fugir amb la seva parella i els seus dos fills, avui lluita per arribar a un país segur a la Unió Europea.

Sheka. Mare de Kovani.

Assegudes a l’entrada de la tenda mirant les fotos familiars que van poder rescatar del pas amb “zodiac” per Lesbos, ens parlen de com Estat Islàmic va assassinar al germà petit de Sheka de sols 14 anys. Mare i filla ens obren les portes a la comunitat Kurda a per parlar-nos del paper de la dona al Camp.

Mehmud Dali. Líder Kurd.

Amenitza les tardes de cafè i tabac tocant el tambour, ell i Ibrahim canten velles cançons tribals de les muntanyes del kurdistan. Mehmud Advocat de professió, ens mostra un programa de la televisió Kurda on apareix vestit amb d’americana i corbata, només fa dos anys del debat televisiu, ho ha perdut tot i té la seva esposa i dos filles de Dinamarca, fa tretze mesos que no les veu.

Mustafa. Horfe.

Mustafa ha perdut al pare durant la guerra, ara s’ha de fer càrrec de la família.

“Estem aquí bloquejats al camp, volem arribar a Europa, tenir una vida normal, anar a l’escola, una casa, viatjar…”

Farhad Kormesto, fill d’Adman, taxista a Damasc.

Taxista d’Alep plora d’indignació per que ho ha perdut tot, la casa bombardejada, la dignitat del treballador que ha hagut de malvendre’s tot el patrimoni per fugir de les bombes. Una foto ens mostra un edifici devastat.

Sentíem com s’acostaven els motors dels avions. Les explosions de les bombes cada cop més aprop.

Vam sortir del refugi i vam anar a veure la casa. “Perquè a Síria?” “Aquesta era la nostra casa”.

Abrahim Alí, el cantant i els seus dos fills adolescents, Abrahim i Osram.

Abrahim canta versos espirituals dels quals els seus fills adolescent se’n senten orgullosos “És una vella forma de cantar”. El cant profund sona com un plor que s’escampa amb força per les tendes del camp. Fills de Kobane, van haver de marxar corrent quan hi van entrar els tancs d’Estat Islàmic, darrera les forces Russes van començar a bombardejar. Abrahim fill ens mostra les marques de metralla de la seva cama.

“Vam navegar al mar més de quatre hores. El motor de la barca es va parar dos cops. Havíem vist com moltes barques s’havien enfonsat.

Alfred Vallés

“Quan s’apaga la lum d’un far vol dir que alguna cosa greu está pasant. Una tempesta, una desgràcia, inclús l’arribada d’una guerra”.

Net del torrer del far de Montjuïc, conserva la càmera amb la que es van fer les últimes fotografies al far habitat de Buda al Delta de l’Ebre.

Els pares de l’Alfred es van conèixer a Tortosa, quan la filla gran del farer va pujar a estudiar-hi poc abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. Conrado era carter, s’encarregava de baixar el correu al Delta, aprofitava els diumenges per baixar a festejar al far.

“… allí estaven salvatges, estaven asilvestrats, feien lo que volien, ningú els privaba de res, feliços”.

Conrado Vallès Sancho, el pare de l’Alfred, gendre del faroner, va ser l’encarregat de fer les fotografies que van immortalitzar els últims dies del far habitat de la Illa Buda, sense saber-ho és va transformar en el reporter gràfic del passat esplendorós de les Goles de l’Ebre.

El 18 de juliol de 1936, el general Francisco Franco s’alça en armes contra el govern legítim de la II República. El Govern, democràticament votat pel poble, ordena l’apagada de tots els fars de de l’Estat Espanyol, inclosos els de Catalunya. Fars com el de Cap de Creus, Montjuïc són objectius militars de primer ordre, rebent atacs per terra, mar i aire.

“Als fars també vam passar els anys més tristos, per que a Buda vam viure el Front de l’Ebre, la Guerra Civil, l’incendi del Far de Buda, van veure els cadàvers baixant pel riu, i van haver de fugir de mala manera perseguits per el front de guerra”.

El 21 d’abril de 1938, Franco trenca el Front d’Aragó, l’exèrcit de la República fuig en desbandada cap a la banda esquerra de l’Ebre. El General Enrique Líster mana dinamitar els ponts del riu a Móra d’Ebre i Tortosa, també destruir el far de la illa de Buda pel seu valor estratègic. La família Cabezas és obligada a sortir de casa, de matinada.

“Els sodats tenien ordre de cremar el far, van amerar els matalassos de les habitacions amb el petroli que alimentava la llanterna… dos bombes de ma van fer la resta… quan em vaig tornar a girar les flames ja sortien per les finestres”.

La Guerra Civil Espanyola agafa dimensió Internacional amb el preludi de la primera batalla no oficial de la II Guerra Mundial, La Batalla de l’Ebre. Conrad es pot lliurar de ser carn de canó, dedicant-se als serveis de correus que uneixen el General Lister amb el Govern de la II República traslladat a Barcelona.

El 13 de gener cau Tortosa, el 26 de gener de 1939, Barcelona és ocupada pels franquistes. La Familia Cabezas fuig amb carro i és refugia al far de Montjuïc des d’on són testimonis dels bombardejos de la Campsa a mans de l’aviació feixista italiada.

El pare de l’Alfred, Conrado Vallés, ha de marxar a l’exili de les platges gèlides del Camp d’Argelés. Alfred refà el camí de l’exili del seu pare per descobrir una part fosca de la seva infantesa.

Una allau humana entrà a la República Francesa a principis del 1939. En un primer moment han estat acollits en instal·lacions improvisades, sense les condicions mínimes d’habitabilitat. Hi ha una gran mortaldat. La xifra de morts s’estima en prop de 15.000 víctimes. L’internament en camps d’homes, dones i mainada és inicialment una solució provisional en espera de poder-los acollir en més bones condicions o bé de poder-los retornar a l’Estat espanyol. Un cop caigut el front de l’Ebre, s’estima que són 250.000 persones les que emprenen les rutes de l’exili a través dels Pirineus.

“El meu pare va estar a Argelès. Els senegalesos a cops de fuet, i ells tractats com a gossos. Menjaven un plat al dia, aigua amb dos gentiles i un tros de pà els dies que menjaven, sense barracons, sense condicions higièniques ni sanitaries. A ple hivern, dormint al costat del mar, amb lo fred que és el mar. Feien forats a la sorra i es tapaven”.

“Jo no se per que no em van explicar la guerra. De que tenien por? De tots aquells detalls de la Guerra Civil i postguerra immediata, mai en vam parlar, el meu pare no contaba res de la Guerra Civil”.

El pare d’Alfred torna a Espanya on és pres pel franquisme recluit al camp de concentració de Miranda de Ebro. Dos anys després i utilitzant els “avals” dels seus familiars vinculats a “la Falange Española” tortosina, Conrado pot tornar a Catalunya, on es retroba amb la seva estimada i pot refer la seva vida a Tortosa.

“Jo, el sentiment d’una guerra, l’estic descobrint ara. Per que ara es parla, amb tota la recuperació de la memoria històrica, de saber la veritat i de coneixer la història contada pels dos bandos i només pel que guanya”.

ANÀLISI D’INTENSIONS DEL DIRECTOR

Miquel

“Ens sentim molt propers a vosaltres per que ara vosaltres sou els refugiats, però en el passat ho vam anar nosaltres. La qüestió és, quins seran els següents?”

A través del documental “El Periple” volem contribuir a avançar en un procés d’analisi profund, crític, compromès i transformador de les desigualtats existents i les vulneracions dels drets en el món.

Estem davant d’un projecte pedagògic que treballa per l’enfortiment de les capacitats i les competències pel que fa als continguts conceptuals, habilitats i valors, orientats a la materialització dels drets humans en un treball de recerca d’anàlisi en profunditat de les causes estructurals que provoquen la vulneració de drets i les desigualtats Nord-Sud globals i de gènere. Aquest projecte de documental és una eina d’informació, interlocució, pressió i denúncia dirigit a transformar l’agenda de les polítiques públiques o dels espais de presa de decisions a favor dels col·lectius més exclosos.

Miquel, Amar, Sheca, Mustafa, Mehmut, Farjad, Alfred, Manolita, Conrad, han perdut al casa, el país, l’Estat, el far, el confort de la Corporació, la llum que els feia domir tranquils totes les nits, foscor a la qual no es volen veure condepnats, com els refugiats sirians a Grècia, sempre amb l’esperança d’avançar cap a un futur millor, treballant sempre en positiu, però sense oblidar qui són i d’on venen i on volen tornar després del seu periple.

Aquesta visió sobre els fars, és la que uneix les diferents perspectives del viatge cinema, l’empatia amb els diferents personatges que fugen de la guerra, de si mateixos o que viuen en aïllament com els torrers, al servei de tot tipus d’embarcació perduda en la foscor de la nit.

Les òptiques “humanes” donen una visió vivencial en perspectiva dins d’aquesta història, els torrers de fars ens guien en els principals “periples” viscuts pels testimonis de l’actual situació al Mare Nostrum.

Ammar

“Hi ha una minoria d’europeus que senten una espècie de fòbia cap als refugiats. No ens jutgeu només pel mal comportament d’uns quants dolents. Amics meus, intenteu conèixer-nos. Intenteu viure amb nosaltres”.

Miquel

“Tots estem bastant bloquejats, aquesta és la veritat, tenim una oportunitat davant que és canviar-ho, veure una llum i dir, lluitem per que les coses vagin en la direcció que han d’anar”.

“És molt important tenir consciència, la nostra consciència crearà l’Estat del futur”

Alfred

“Un far obre fronteres, guia a tothom, como un ideòleg, el filòsof, aquella persona que mira més enllà del avui …

Com els fars, som les llums que vivim les unes aïllades de les altres, però juntes podem ser una gran xarxa d’enllumenat que protegeix alnavegant,vingui, d’on vingui”.

A nivell al·legòric els prismes de la llanterna del far són la llum que emetem cadascun dels individus que podem i volem ajudar i els que volen i necessiten ser ajudats. Emetre aquesta llum d’alerta, de guia, és l’eix principal per fugir de l’egocentrisme que tanca fronteres, relacions i vides, excloent tot allò desconegut i abocant-nos a l’abisme, la foscor de la nit al Mare Nostrum.

Les guerres creen els murs, les persones portem la llum interior de la pau, el destell del far que portem dins ens allunya dels perills. La consciència de la ciutadania crea l’Estat, la llum que irradiem cadascú de nosaltres, ens guia terra endins, mar enllà.

TRACTAMENT CINEMATOGRÀFIC

En la narració de “El Periple” “ busquem el muntatge per tall, tal i com s’ha captat el movent de veritat present en el moment que es va filmar la situació. Busquem crear la sensació a l’espectador d’estar a dins de l’acció, un punt de vista subjectiu, una càmera en mà, com un personatge més immers en les vides quotidianes de les vides retratades. Per això s’ha d’assolir un estil naturalista i sense artificis ni efectes que puguin treure a l’espectador de la il·lusió de ser allà.

Entrem al camp de refugiats de Filippiada retratant a les persones càmera en mà, xerrem amb elles d’una forma dinàmica, lliure, suggerint temes, des d’un punt de vista que es relaciona amb la gent i l’espai d’una forma formalment improvisada, però prèviament viscuda, estudiada en les localitzacions. La direcció de l’”ull” serà l’encarregada de viure la quotidianitat, vivint com interelacionen els diferents personatges reals seleccionats i prèviament i distribuïts en blocs informatius sobre les vivències i les accions relacionades amb la vida en aïllament als campa de Refugiats, també a les oficines d’una multinacional o als fars, des d’on el seu mecanisme projecta testimonialment les imatges d’arxiu relacionades de la diàspora de la República Espanyola.

Però per arribar a aquest estat ideal de percepció ocular i auditiva, necessitem una excusa potent que ens mogui pels diferents àmbits i espais a retratar. S’ha de trobar un pretext narratiu oportú ens doni naturalitat als desplaçaments agilitzant la descoberta visual dels canvis en els paisatges de les costes de la Mediterrània, l’empatia amb un protagonista d’ahir i d’avui, el nàufrag que busca la llum de l’esperança.

El nexe entre tots els personatges és l’òptica del far. El seu halo de llum físic, la tècnica del funcionament del la torre de llums, des del foc, a l’oli d’oliva, el petroli super-refinat, l’acetilé, l’electricitat. La tècnica “decimonònica” d’encesa de far és de vital importància en aquesta història. El funcionament dels engranatges de rellotgeria, la làmpada flotant en una corona de mercuri, les atmòsferes que s’havien d’aplicar a les vàlvules que pugen el combustible al cremador, la “camisa” que protegeix la flama, el quinqué (Capillo) que puja el torrer fins la llanterna per encendre la llum dintre de l’òptica, la posada en marxa del mecanisme de rotació. La vetlla nocturna de la llum, els miralls per controlar-la.

Tots els elements tècnics del funcionament de les llanternes de fars del segle XIX, són un personatge actiu dins la història que fa de metàfora del propi funcionament de l’Estat, de la vetlla per la democràcia i la solidaritat a la Mediterrània basada en la consciència de ciutadania.

El punt de vista des de l’interior del far, per tant, serà molt important. Les seves reixes exteriors a través de les quals es veu la mar, els seus respiradors metàl·lics, el penell superior, amb el seu any de construcció, marcant tots els punts cardinals. El Nord, el Sud, el reflex del cel als vidres sempre nets de la llanterna dels desequilibris socials, el parallamps de l’odi, el cable de presa de terra, les seves gruixudes portes de fusta, amb els seus picaports de bronze envellit, els seus terres hidràulics, amb les seves bigues de fusta suportant els taulats, les seves xemeneies clàssiques, la mamposteria de les parets, les humitats marines, l’acer de les seves escales de caragol, l’accés a la zona de maquinària, els prismes de la llanterna i l’arc de sant Martí que dibuixen, el sostre de coure il·luminat.

Tot alló que es veu des del far, la seva mirada cap a l’exterior, la immensitat de la mar, els vaixell a l’horitzó al capvespre, el seu halo de llum intermitent tacant els elements de la nit, les branques dels pins propers, les teulades de les cases del poble, els penya-segats isolats pels vents, les denses boires nocturnes.

La narració d’aquesta història segueix l’encesa i l’apagada de les llums dels fars. Un paisatge en progressió lumínica del dia a la nit, progressió de llums sobre l’espai costaner fins l’encesa del far al capvespre, amb el tractament de la nit i tot alló que dibuixa la llum, ens porta cap a la mirada exterior des de la mar cap a la costa en busca dels destells de vida a l’horitzó. Taques lumíniques que ens dibuixaran amb la seva característica, amb la seva “freqüència llampec” a la prima pell de la costa, el camí a seguir per la navegació de cabotatge, pels nàufrag del segle XXI, pels l’exiliat del 1939 caminant cap a la frontera amb França, pels ciutadans europeus actuals desconcertats per la crisi moral de la vella Europa.

Aquesta mirada interior i exterior, també la trobarem amb els personatges principals que ens faran veure tots aquests detalls a la vegada que evocaran tot el seu passat a través d’uns records en suport fotogràfic, també amb pintures, planells del fars i gravats d’èpoques anteriors en moviment continu animat, també elements fílmics de tots els temps i formats des de el blanc i negre del 16mm i 35mm, passant als colors del Super 8 o el video PAL dels 90, per arribar als nostres dies d’alta definició.

Els naufragis també els trobarem amb els testimonis dels torrers i les seves families, el punt de vista del que rescata un nàufrag és molt important en aquesta proposta documental. Aquest punt de vista contrasta amb el de la persona que s’ofega, el poble que naufraga per la guerra, la destrucció de les llars, el cas Sirià, els testimonis dels pocs refugiats que han pogut arribar a Europa. Els privilegiats que han arribat als camps de refugiats de Grècia tenen molt present a les seves mirades els esclafits de metralla a Alep, el blau insolent del mar a l’hivern en plena travessia cap a la llibertat.

Per una banda, tenim la realitat humana, la testimonial i circumstancial, aquella que amb les seves alegries i les seves tristeses, el moviment i el pas del temps han anat configurant un caràcter i una forma de ser molt particular condicionada pel “periple” vital.

La “presó d’or”, la planta 22 de la multinacional. A nivell estètic serà tractada com el camp de refugiats, com el far. Miquel vigila la mediterrània des de la seva talaya global, conscient que ha de tocar de peus a terra, passa de ser un yupi, a ser un individu més perdut el blau del mar:… mira, una expressió que hem sembla que l’he sentit a la meva dona alguna vegada, diu: “és un lloc preciós per estar no? Però no et deixa de privar-te de la llibertat de poder estar més hores amb la família, poder estar fent el que vols”.

La metròpoli, les torres d’oficines, el camp de refugiats, són mostrats amb grans plans generals que contrasten amb el petit dia a dia dels personatges, bloquejats per l’espai físic, per les barreres arquitectòniques, els murs, les fil ferrades, els controls als aeroports, el vidre fred d’una oficina del pis 22 de la torre Mapfre de Barcelona que actuen de gran plans generals que per contrast a la situació dels personatges, oprimeixen.

Els personatges també és veuran bloquejats per les barreres geogràfiques, la mar, l’immensa blavor de la Mediterrània, vista en un gran pla general diurn des de els ulls de Miquel, però també fosca i encrespada vista des del punt de vista de l’Alfred, un mar en format televisiu, vist des dels ulls dels refugiats arribant de les platges de Grècia, un mar enfurismat pel vent de la tramuntana, vist de la visió dels torrers retirats, o un mar en ple temporal de força 7, vist des de l’òptica de la memòria històrica del torrer de fars que camina cap a l’exili del seu pare.

Els temporals seran part important del retrat del paisatge d’aquest documental. Buscarem les grans onades engolint la costa, el vaixell capejant els temporal, el timó de l’embarcació ben fixat, les llums de la costa. El vaixell navegant, tallant les aigües amb la quilla, guiat per un far que els vigila i els guarda fins al port. Vent, pluja, ruixims de mar, les veles al vent, el timó, l’orla de l’embarcació fregant el mar, les mans fermes al timó, els nusos de les cordes que subjecten la botavara, la seguretat del motor entrant a port, el radar marcant el rumb, l’antiga brújula que l’acompanya, la mirada del patró de iot cap a les ones de la façana marítima de Barcelona. La mirada de l’Amar, la Sheka, el Mustafa contant la travessia amb rudimentaries llanxes des de Turquia a Lesbos, hi viatgen entre 30 o 40 refugiats, apretats “com en una llauna de sardines”. Com veiem en les imatges del telenotícies que fa saltar la vocació de torrer de l’Alfred. Molts són nens i nadons de setmanes, alguns han nascut pel camí. Arriben famílies senceres, dones embarassades i ancianes de més de 80 anys que acompanyen els seus en una fugida de final incert i plena de penúries En arribar, molles, exhaustes, assedegades i espantades, les persones joves criden i salten d’alegria, les parelles s’abracen. Moltes ploren d’emoció i d’alleugeriment. Algunes besen la platja. Salvavides taronja disseminats pels penya-segats del far de Lesbos.

La mirada conscient en actualitat de la gent que avui encara busca respostes existencials en la llum dels fars, és la mirada poètica de la realització d’aquest documental, el punt de vista del torrer que encén la llum totes les nits davant la foscor de la mar.

En el periple, una llum d’esperança sempre guia al navegant.

“El periple” és un documental clàssic de carácter històric, social i biogràfic, rodat en alta definició amb una durada de 73 minuts

LA BANDA SONORA ORIGINAL “El Periple”

En “El Periple”, La música diegètica del tambur del Mehmod Dali acompanya el dia a dia dels refugiats al camp, melodies interpel·lades pels versos de transmissió oral d’Abrahim Ali “Old Song from Kovane”. Abrahim canta versos espirituals dels quals els seus fills adolescent se’n senten orgullosos “És una vella forma de cantar”.

Ibrahim junt amb el Mehmud amenitzen les tardes de cafè i tabac tocant el tambour, canten velles cançons tribals de les muntanyes del kurdistan. El cant profund sona com un plor que s’escampa amb força per les tendes del camp. “Freedom Kurdistan” (Mehmod Dali i nens del camp).

Els crits dels nàufrags arribant a terra, el foc del far de Buda a les portes de “La Batalla de l’Ebre” seguint els compassos flamencs de les flames sobre la mar, el feixisme arribant al Delta, el relat de l’Alfred. “Far de Pau, flamenca de Filippiada” (Los Sirgadors 2017) que ens transporta per les llums de la Mediterrània de nord a sud fins arribar a les llums dels fars catalans, que amb piano d’ Alexandre Desplat amb “Piano Lesson with Grandma”, són els encarregats de crear el nexe d’unió i metàfora de l’Europa, l’Estat, la pau de la casa anelada pels protagonistes, els seus engranatges, els sons dels ports i la costa de la Mediterrània.

Amb “De Paris, Texas a Argelès-Sur-Mer ” (Los Sirgadors 2017) L’Slide guitar acompanya el viatge del Miquel, el somni americà s’enfonsa en la neu que xafa un cop reconeix la seva actual situació, l’harmònica omple les valls, junt amb el vent, del Pirineu català.

“Mou Pariggile to Aidoni” Georgia Mittaki, fa un petit “guinyo” al folklore grec a través de la radio del cotxe de lloguer del Miquel viatjant pels als camps de refugiats grecs. També hi ha cabuda per a la música celta a guitarra que marca les estones familiars de tranquil·litat, la calidesa del confort de la llar amb “Metamorfosi” (Los Sirgadors 2017).

O per contraposició, la nostàlgia del règim franquista amb “Montañas nevadas” (Banda de la Academia Militar & Capitán López Aguilar), també “Desolació” (Los Sirgadors 2017) pel malson que han de passar els protagonistes fins arribar a la resolució de les seus bloquejos, sortir renovats amb el flamenc rock de Los Sirgadors, un conglomerat de músics de tot Catalunya, companys d’escenari en les estrenes de Sègula Films, autors de les peces originals del film, ara en directe a amb la Banda Sonora Original de “El Periple”, el film de dirigit per Mario Pons Múria, interpret de la peça tanca la trama del film.

“Mare Nostrum” https://youtu.be/3SwxkiJ8vW8

Los Sirgadors

https://youtu.be/3SwxkiJ8vW8

EL TRACTAMENT SONOR

Els sons del funcionament interior d’un far, amb la seva maquinaria de rotació, les seves manxes a pressió per crear les atmosferes necessàries per encendre el petroli superrefinat a primers de segle XX, el “ti, ti, ti…” del codi morse, el “romm, romm” de l’engranatge de rotor, l’espurna elèctrica de l’encesa de la llanterna, les interferències de la radio, el mar esclatant als murs del far.

l’Arribada de la guerra, el so de les botes sobres els carrers, les cadenes dels tancs o els motors de “les paves”, l’aviació Condor aproximant-se a les costes catalanes, l’esclat de la dinamita que va fer volar els ponts de l’Ebre al 1938, els crits en a nit, els rem tallant la cara de l’aigua a pressa, l’esclat de les bombes de mà que van incendiar l’hacer del far de Buda dilatant-se, el foc cruixint, la corrent del riu, la mar batent a la costa. Els passos tristos dels exiliats sobre la neu, l’aire hivernal de la dictura feixista.

El terrabastall de les turbines a reacció dels avions russos enlairant-se, el so de vidres trencats d’un bloc de pisos volant pels aire. Els crits dels nens espantats, el soroll de la immensitat del mar i unes pasteres plenes, el “pip, pip, pippp…!!!” dels xiulets dels socorristes a la costa, els plors i singlots, els telèfons mòbils sonant amb milers sms d’alerta, un motor fora borda dèbil, l’helicòpter poderós sobre les costes, els passos per la via del tren, el fogó del sopar, les músiques àrabs distorsionades de les radios, les discussions entre veïns de tenda, els crits dels nens demanat al magatzem del camp de refugiats… el foc de llenya fent petar l’oli de les paelles de cada tenda. L’iman del camp resant cap a la meca.

Els aparells electrònic quotidians a Barcelona, ordinadors, radios, els sons de l’oficina, les veus en off dels treballadors de la multinacional parlant de qui reporta a qui, i qui està al punt de mira per ser despedit, les telèfons de fons, l’algaravia del dia a dia a la planta 22 de la Torre Mapfre.

El so exterior de Barcelona, el port, els sons que rodegen al far de Montjuïc, el tràfic de la ronda Litoral, les grues carregant contenidors, els motors del dels creuers escopint fum, les gavines, els turistes i els timbres de les bicicletes.

Per contra, l’exterior als fars de l’Ebre i Cap de Creus, la mateixa gavina i el mar en totes les seves formes sonores, el vent xiulant, la sorra picant a la porta del far.

Són alguns dels Leif motive sonors de “El Periple”.

“EL PERIPLE”  PLA DISTRIBUCIÓ 2018

El darrer treball del documentalista i cantant ebrenc Màrius Pons Múria és una reflexió sobre la crisi de l’individu l’actual Europa a la vegada que mostra l’origen del franquisme sociològic a través dels drames de les guerres silenciades i la vulneració dels drets humans dels exiliats. El director de la La Batalla de la memòria o La filla del farer, projecta una llum de fraternitat que uneix el present del poble sirià amb el passat del republicanisme espanyol tot buscant les respostes a l’actual crisi moral que assola Europa. (Filmoteca de Catalunya 2018).

“El Periple” La Vella llum d’Europa

ESTRENES

l’11 de maig a Alcanar vam realitzar l’estrena a Alcanar, Catalunya Sud, en un acte de cohesió territorial davant l’efemèride dels 80 anys de l’incendi que acabà amb el far de Buda, a les beceroles de “La Batalla de l’Ebre”.

l’Ajuntament de Barcelona “Ciutat Refugi” junt amb el Departament d’Afers i Relacions Institucionals i Exteriors (Agencia Catalana de Cooperació al Desenvolupament) i amb la Filmoteca de Catalanya, són els encarregat d’organitzar l’Estrena a la Catalunya Central, serà el proper 31 de maig.

http://www.filmoteca.cat/web/programacio/cicles/sessions-especials/lidaritat-i-refugiats

Els Cinemes Girona estrenen el Film el 5 de juny dins el cicle “Mirades Documentals”.

Durant la setmana de les Persones Refugiades, el 9 de Juny estrenem al Cinema de Palafrugell.

El Museu de l’Exili de la Jonquera (MUME) té prevista la presentació pel 15 de juny.

http://www.museuexili.cat/index.php?view=details&id=344&option=com_eventlist&Itemid=195&lang=ca

20 Juny el dia Internacional de les persones refugiades. “El Periple” a l’Aula Magna del Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Presentació organitzada per la la URV Solidaria i la Càtedra de la Unesco.

També es presenta el film al Zumzeig Cinema del barri d’Hostafrancs (BCN) el 19 i 21 de juny.

Durant l’estiu el documental es presenta també al Memorial du camp de Rivesaltes “Ecrans-Mémoires”, així com als Cinemes Lido de Prada de Conflent en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE).

Destaquem l’interès que l’Associació de Recuperació de Memòria Històrica 24-aout-1944 de París ha mostrat pel film (http://www.24-aout-1944.org) Faire connaître et cultiver la mémoire historique de la Libération de Paris en 1944, commencée le 19 juillet 1936 en Espagne), :

“C’est un gros travail et vraiment magnifiquement traité! Il donne à comprendre le monde, ses déchirures et se familiariser avec ces exilés dont le sort est tragique mais qui gardent dignité. Ils sont émouvants et forts à la fois. Ils ressemblent à cette mémoire dont nous sommes issus” valora la Véronique Salou Olivares, portaveu de l’Associació.

També hem entrat en contacte amb el CCCB, l’Institut del Cinema Jean Vigó de Perpinyà, el senyor Federico Mayor Zaragoza, Expresident de la UNESCO també s’ha interssat per la campanya de distribució del film.

D’altra banda hem presentat el film al pocès de selecció del Festival Primed de Marsella, així com al com el Festival de Cinema Espanyol de Toulouse (Cinespaña).

“El Periple” també ha estat presentada al Festival de Cinema de Girona, Festival Internacional de Cine y de Derechos Humanos de Uruguay, IV Festival Internacional de Cinema Documental i Transmedia (Catalunya), Premio Fausto Rossano per il Pieno Diritto Alla Salute (Italia), Festival por los derechos humanos de Bogotà, Lima Independiente Festival Internacional de Cine i Festival de Locarno (Suïsa).

També tenim previst enviar el film al Festival de la Rochel, Festival de cinema de Luchon, Cinema du Reel, Doc en Courts. Escales Documentaires- Festival International du Documentaire de Création, Etats Généraux du film Documentaire, Les Ecrans Documentaires.

A Grècia estem treballant la presentació del documental als camps de refugiats amb la URV Solidaria i l’Agencia Catala de Cooperació al Desenvolupament. També presentem el documental a Kamalata International Documentary Festival, Thessaloniki Documentary Festival, Zakynthos International Environmental Documentary Festival.

També hem rebut bona resposta del CCCB, els cineclubs de Torroella de Montgrí, La Bisbal d’Empordà, Palafrugell, Figueres, Narbona i l’Institut del Cinema Jean Vigó de Perpinyà.